Des de 9.30 que se celebra el primer dia de la Conferència Mundial de Guionistes a Atenes. En aquesta trobada de gairebé 200 guionistes es parlarà de la situació que viu la professió i s'intentarà aportar possibles solucions per desbloquejar-la, així com diversos projectes molt interessants. Us adjuntem el resum de la primera ponència: Un repte global (situació de la professió a Europa i als EUA)
Global Challenge
Jonathan David, consultor del Consell Britànic del Cinema i co-coordinador de l’Agència Europea de Directors de Cinema (EFAD) (ENG)
Després de les presentacions de tots els participants en la taula, ara toca parlar sobre quin és l’estat de la situació a nivell mundial. A Europa, el 100 per cent del cinema que es produeix prové del sistema públic. La politica audiovisual a Europa està definida per la relació entre els governs i els productors, però en aquesta relació no hi entren ni els directors, ni els guionistes.
Un repte per la FSE és aconseguir que no només es financïin les pel•lícules a través del diner públic. A Europa, només poden produir pel•lícules importants les grans productores i ningú pot fer res a Itàlia sense la RAI, a França sense el Canal Plus, etc.
Assegura que per ell és estrany tractar amb els guionistes, perquè fins ara, només havia passat per parlar amb les persones que produïen les pel•lícules. Una de les coses que ha de canviar són els diners que es dediquen al desenvolupament i a l’escriptura de guions. No és bò que a Europa fem 400 pel•lícules i el cinema europeu només tingui un 20 per cent de la taquilla. És clar que el diner haurà de seguir essent públic, però la gràcia és que es destini molts més diners a la creació i no a la producció. Fins ara, tots els diners, o la gran majoria d’ells passa per les mans dels productors i els distribuidors, però no pels creadors. Podem fer una comparació amb la música i el percentatge de diners que es queden els creadors. Crec que els guionistes tenen una feina molt important a fer. Han de deixar de pensar que quan ja han escrit el guió s’ha acabat la feina. Justament, crec que la feina comença aquí, i que són ells els que han de mobilitzar l’audiència.
Michael Gubbins, consultor i periodista britànic especialitzat en la revolució digital als mitjans (ENG)
Hi ha una gran diferència entre la situació dels EUA i d’Europa. Als EUA la feina del guionista està molt més reconeguda i molt més ben remonerada. El 2006 parlàvem d’una relació molt similar entre les pel•lícules que es feien als EUA i a Europa. Ara mateix, es fan moltes més pel•lícules a Europa, perquè els estudis americans han apostat per fer-ne menys i de més qualitat. Per mi el gran problema és la relació que existeix entre les pel•lícules i l’audiència. El fet de tenir un model que no pensa en l’audiència (no té sentit que estiguem produint 400 pel•licules i que el mercat europeu tingui només un vint per cent de pel•lícules europees. La gent ara el que vol és deixar de banda el sistema audiovisual habitual i intentar trobar sistemes per arribar més fàcilment i directament a l’audiència. El 70 per cent dels guionistes no reben res per està moltes hores a la setmana escrivint. El que hem de fer és buscar una manera d’arribar més directament a l’audiència, tenir un compromís amb l’audiència.
David Weiss, secretari i tresorer de la Sindicat de Guionistes Americans de l’Oest (WGA)) (EUA)
El que està passant als EUA és molt diferent. Jo escric en un coffee shop i fa vint anys que vaig al mateix. Nosaltres no sabem res del model públic, perquè alla tenim sis conglomerats que acumulen tota la indústria del cinema. Les pel•lícules han de passar a tenir dos actes, perquè el tercer acte és massa car, és més barat fer-ne només dos, perquè el primer sempre és fàcil de tallar. Als EUA es desenvolupen 10 guions per cada un que es produeix. La indústria americana vol introduir més pel•lícules a Europa, però també que arribi més cinema europeu als EUA. Les productores esperen que en un parell d’any el mercat del blu-ray prengui molta força i sigui molt més gran que no pas el del DVD. La vida del guionista sempre ha estat molt dura, però el que no pot ser és que tu vagis a Amsterdam i sigui més fàcil veure Transformers 3, que no una pel•lícula europea. Ara mateix, tot s’anirà bolcant a internet i l’únic que es pot fer és intentar aconseguir la millor oportunitat per entrar-hi. Per tant, el que s’ha de fer és seguir escrivint i intentar aconseguir una relació més propera amb els governs que atorguen els diners pels films.
Caterina d’Amico, Directora de RAI Cinema (ITA)
Estic molt d’acord amb en Jonathan sobre aquesta situació tan negra que ha dibuixat. El problema històric és que el guionista mai ha estat considerat, i menys a Itàlia. Si us fixeu amb les pel•lícules italianes d’abans, ara podreu veure que no hi ha el director i si que hi ha cinc o sis guionistes. De fet, es considera que la feina del director no és de creador. En el sistema públic de finançament italià hi ha unes proporcions destinades a cadascú.
El que està passant és que totes les associacions estan posant conjuntament als guionistes amb els directors i això crea molts conflictes. Els britànics de seguida van entendre que no es podien entendre,
però això a Itàlia encara no ho han entès.
En els anys daurats Itàlia produïa 320 pel•lícules i ara mateix en produeix 100. També s’ha de dir que hi ha un terç d’aquestes que no s’arriben a exposar al públic. No podem sobreviure en el mercat sense el finançament públic, només ho podem fer amb les pel•lícules nadalenques.
Les grans productores, RAI i Mediaset, dediquen el 80 per cent de la publicitat que ingressen en la producció. La majoria, però va en telefims i sèries i la mínima quantitat dedicada a produir cinema. Des de la RAI pensem que hem de ser més conscients del que estàvem finançant fins ara i volem finançar bons programes i bones pel•lícules. La reatlitat és que les prouduccions mitjanes no es poden sostenir per si mateixes. Com ja ha explicat abans en Jonathan la relació és entre les televisions i les productores i aquí no hi entren els creadors. Els productors fan un esforç per reduir costos, però sempre retallen pel guionista. Es busquen grans actors, perquè es creuen que són els que fan a la gent anar al cinema, i no pas les grans històries que escriuen els guionistes. A Itàlia, per exemple, no es destina cap mena de percentatge al desenvolupament. La gent no entén que es destinin diners a una cosa que després no es farà. Hi ha un problema sobre el que significa i el que pot aportar el desenvolupament i la inversió en la creació. Al 2008 Itàlia va produir 154 pel•lícules, però dos terços d’aquestes no se sap on són. Eren produccions de baix cost, de 200.000 euros de pressupost i hi ha la teoria que no s’han fet i que els diners se’ls han quedat ells, perquè ningú ha vist aquestes pel•lícules.
PREGUNTES
Julian Freedman
Sobre les produccions de baix cost, la Comissió Britànica del Film ens va dir que el percentatge que es dedicava a al guionista no superava el tres per cent i jo crec que hi hauria d’haver dedicat el mateix percentatge al director, que el guionista o el productor.
Michael Gubbins
A Europa no tenim un problema de producció, hi ha sobre producció, però hi ha infra distribució.
Sven Baldvinsson, membre de la junta de la FSE (ISL)
El problema d’Europa és que la distribució gairebé mai surt del país d’origen.
Sindicat de Guionistes Francès
El problema de les polítiques culturals i en particular del cinema és que els polítics han d’ensenyar el que han fet per demostrar que fan bé la seva feina. Per part de les cadenes de televisió, el que haurien d’entendre és que és millor tenir un equip treballant tot l’any, que no pas demanar a les productores que vint equips treballin durant un mes per fer un producte de poca qualitat i de baix cost.
Jonathan Davis
Els guionistes s’han de preguntar quin és el valor del cinema. La experiència de veure una pel•lícula és la que et permet explicar coses més enllà de la informació. Darrera de les notícies hi ha pel•lícules i aquesta és la màgia d’escriure cinema. Moltes vegades passa que els films desapareixen, perquè no es fa una bona distribució, ni una bona difusió. De fet, com ja he dit abans, crec que la feina comença quan s’ha acabat la pel•lícula i hem de canviar aquesta mentalitat.
Michael Gubbins
El problema d’europa és que hi ha un nombre molt i molt petit de persones que decideixen què val i què no val per l’audiència, i en conseqüència, donen els diners per fer-ho. Crec que el realment interessant és comprometre’ns amb l’audiència i buscar una relació més directa.
David Weiss,
El WGA pensa que el futur està a internet i, per tant, que un creador ha de ser lliure de poder posar la seva pel•lícula i arribar directament a l’audiència. El que necessitem és alliberar-nos i poder-nos expressar lliurament més enllà de les grans productores (als EUA) i de les polítiques públiques (a Europa).
Global Challenge
Jonathan David, consultor del Consell Britànic del Cinema i co-coordinador de l’Agència Europea de Directors de Cinema (EFAD) (ENG)
Després de les presentacions de tots els participants en la taula, ara toca parlar sobre quin és l’estat de la situació a nivell mundial. A Europa, el 100 per cent del cinema que es produeix prové del sistema públic. La politica audiovisual a Europa està definida per la relació entre els governs i els productors, però en aquesta relació no hi entren ni els directors, ni els guionistes.
Un repte per la FSE és aconseguir que no només es financïin les pel•lícules a través del diner públic. A Europa, només poden produir pel•lícules importants les grans productores i ningú pot fer res a Itàlia sense la RAI, a França sense el Canal Plus, etc.
Assegura que per ell és estrany tractar amb els guionistes, perquè fins ara, només havia passat per parlar amb les persones que produïen les pel•lícules. Una de les coses que ha de canviar són els diners que es dediquen al desenvolupament i a l’escriptura de guions. No és bò que a Europa fem 400 pel•lícules i el cinema europeu només tingui un 20 per cent de la taquilla. És clar que el diner haurà de seguir essent públic, però la gràcia és que es destini molts més diners a la creació i no a la producció. Fins ara, tots els diners, o la gran majoria d’ells passa per les mans dels productors i els distribuidors, però no pels creadors. Podem fer una comparació amb la música i el percentatge de diners que es queden els creadors. Crec que els guionistes tenen una feina molt important a fer. Han de deixar de pensar que quan ja han escrit el guió s’ha acabat la feina. Justament, crec que la feina comença aquí, i que són ells els que han de mobilitzar l’audiència.
Michael Gubbins, consultor i periodista britànic especialitzat en la revolució digital als mitjans (ENG)
Hi ha una gran diferència entre la situació dels EUA i d’Europa. Als EUA la feina del guionista està molt més reconeguda i molt més ben remonerada. El 2006 parlàvem d’una relació molt similar entre les pel•lícules que es feien als EUA i a Europa. Ara mateix, es fan moltes més pel•lícules a Europa, perquè els estudis americans han apostat per fer-ne menys i de més qualitat. Per mi el gran problema és la relació que existeix entre les pel•lícules i l’audiència. El fet de tenir un model que no pensa en l’audiència (no té sentit que estiguem produint 400 pel•licules i que el mercat europeu tingui només un vint per cent de pel•lícules europees. La gent ara el que vol és deixar de banda el sistema audiovisual habitual i intentar trobar sistemes per arribar més fàcilment i directament a l’audiència. El 70 per cent dels guionistes no reben res per està moltes hores a la setmana escrivint. El que hem de fer és buscar una manera d’arribar més directament a l’audiència, tenir un compromís amb l’audiència.
David Weiss, secretari i tresorer de la Sindicat de Guionistes Americans de l’Oest (WGA)) (EUA)
El que està passant als EUA és molt diferent. Jo escric en un coffee shop i fa vint anys que vaig al mateix. Nosaltres no sabem res del model públic, perquè alla tenim sis conglomerats que acumulen tota la indústria del cinema. Les pel•lícules han de passar a tenir dos actes, perquè el tercer acte és massa car, és més barat fer-ne només dos, perquè el primer sempre és fàcil de tallar. Als EUA es desenvolupen 10 guions per cada un que es produeix. La indústria americana vol introduir més pel•lícules a Europa, però també que arribi més cinema europeu als EUA. Les productores esperen que en un parell d’any el mercat del blu-ray prengui molta força i sigui molt més gran que no pas el del DVD. La vida del guionista sempre ha estat molt dura, però el que no pot ser és que tu vagis a Amsterdam i sigui més fàcil veure Transformers 3, que no una pel•lícula europea. Ara mateix, tot s’anirà bolcant a internet i l’únic que es pot fer és intentar aconseguir la millor oportunitat per entrar-hi. Per tant, el que s’ha de fer és seguir escrivint i intentar aconseguir una relació més propera amb els governs que atorguen els diners pels films.
Caterina d’Amico, Directora de RAI Cinema (ITA)
Estic molt d’acord amb en Jonathan sobre aquesta situació tan negra que ha dibuixat. El problema històric és que el guionista mai ha estat considerat, i menys a Itàlia. Si us fixeu amb les pel•lícules italianes d’abans, ara podreu veure que no hi ha el director i si que hi ha cinc o sis guionistes. De fet, es considera que la feina del director no és de creador. En el sistema públic de finançament italià hi ha unes proporcions destinades a cadascú.
El que està passant és que totes les associacions estan posant conjuntament als guionistes amb els directors i això crea molts conflictes. Els britànics de seguida van entendre que no es podien entendre,
però això a Itàlia encara no ho han entès.
En els anys daurats Itàlia produïa 320 pel•lícules i ara mateix en produeix 100. També s’ha de dir que hi ha un terç d’aquestes que no s’arriben a exposar al públic. No podem sobreviure en el mercat sense el finançament públic, només ho podem fer amb les pel•lícules nadalenques.
Les grans productores, RAI i Mediaset, dediquen el 80 per cent de la publicitat que ingressen en la producció. La majoria, però va en telefims i sèries i la mínima quantitat dedicada a produir cinema. Des de la RAI pensem que hem de ser més conscients del que estàvem finançant fins ara i volem finançar bons programes i bones pel•lícules. La reatlitat és que les prouduccions mitjanes no es poden sostenir per si mateixes. Com ja ha explicat abans en Jonathan la relació és entre les televisions i les productores i aquí no hi entren els creadors. Els productors fan un esforç per reduir costos, però sempre retallen pel guionista. Es busquen grans actors, perquè es creuen que són els que fan a la gent anar al cinema, i no pas les grans històries que escriuen els guionistes. A Itàlia, per exemple, no es destina cap mena de percentatge al desenvolupament. La gent no entén que es destinin diners a una cosa que després no es farà. Hi ha un problema sobre el que significa i el que pot aportar el desenvolupament i la inversió en la creació. Al 2008 Itàlia va produir 154 pel•lícules, però dos terços d’aquestes no se sap on són. Eren produccions de baix cost, de 200.000 euros de pressupost i hi ha la teoria que no s’han fet i que els diners se’ls han quedat ells, perquè ningú ha vist aquestes pel•lícules.
PREGUNTES
Julian Freedman
Sobre les produccions de baix cost, la Comissió Britànica del Film ens va dir que el percentatge que es dedicava a al guionista no superava el tres per cent i jo crec que hi hauria d’haver dedicat el mateix percentatge al director, que el guionista o el productor.
Michael Gubbins
A Europa no tenim un problema de producció, hi ha sobre producció, però hi ha infra distribució.
Sven Baldvinsson, membre de la junta de la FSE (ISL)
El problema d’Europa és que la distribució gairebé mai surt del país d’origen.
Sindicat de Guionistes Francès
El problema de les polítiques culturals i en particular del cinema és que els polítics han d’ensenyar el que han fet per demostrar que fan bé la seva feina. Per part de les cadenes de televisió, el que haurien d’entendre és que és millor tenir un equip treballant tot l’any, que no pas demanar a les productores que vint equips treballin durant un mes per fer un producte de poca qualitat i de baix cost.
Jonathan Davis
Els guionistes s’han de preguntar quin és el valor del cinema. La experiència de veure una pel•lícula és la que et permet explicar coses més enllà de la informació. Darrera de les notícies hi ha pel•lícules i aquesta és la màgia d’escriure cinema. Moltes vegades passa que els films desapareixen, perquè no es fa una bona distribució, ni una bona difusió. De fet, com ja he dit abans, crec que la feina comença quan s’ha acabat la pel•lícula i hem de canviar aquesta mentalitat.
Michael Gubbins
El problema d’europa és que hi ha un nombre molt i molt petit de persones que decideixen què val i què no val per l’audiència, i en conseqüència, donen els diners per fer-ho. Crec que el realment interessant és comprometre’ns amb l’audiència i buscar una relació més directa.
David Weiss,
El WGA pensa que el futur està a internet i, per tant, que un creador ha de ser lliure de poder posar la seva pel•lícula i arribar directament a l’audiència. El que necessitem és alliberar-nos i poder-nos expressar lliurament més enllà de les grans productores (als EUA) i de les polítiques públiques (a Europa).
