El món del guió, del teatre, del periodisme, de la ràdio, de la televisió... ha perdut un crac: el Jaume Esquius. I els qui érem amics seus, encara no ens hem recuperat del sotrac que això comporta. Perquè a més de ser un professional brillant, abans de tot era l’amic que tothom desitja tenir. Dins el món televisiu va participar i fer grans projectes que des de Persones humanes seria inacabable enumerar. En Jaume, perfeccionista, buscava noves fórmules de comunicació, nous formats i maneres de fer, i sovint topava amb l’estandarització preestablerta. Sempre em comentava que ell no era gens rutinari i possiblement per això, quan no veia la possibilitat de fer noves coses, preferia canviar d’aires. Però no va abandonar: va trobar una sortida en la ràdio, amb l’On vols anar a parar? del qual ha estat el millor director que mai hagi pogut tenir el programa.
Com diu Borges, la mort és una vida viscuda. I el que perdura a nivell professional del Jaume, és que ha estat un gran guionista, un creador-innovador d’això tant difícil que són els formats. Ens ha donat una lliçó clara gens deslligada del Jaume, una persona que destil•lava bon rotllo constantment. Amb la seva llibreta farcida de post-its amb idees genials, si una cosa, de les moltes que el caracteritzaven, es pot destacar, és la quantitat d’il•lusions que ens ha deixat. No ens les acabarem mai. Els qui el vam conèixer bé, cada cop que ens vingui la inspiració li’n podem atorgar la culpa a ell. Perquè com sempre deia amb aquell somriure perenne: “la culpa és del guionista”.
Hores d’ara, només puc dir: Gràcies per tot, Jaume.
Hores d’ara, només puc dir: Gràcies per tot, Jaume.
